Catalunya, una regió mediterrània amb una historia que es
remunta a un parell de mil.lennis, va viure a l’any 2017 un terratrèmol
polític. Una part de la població vol la independència d’España, a la que està vinculada
des del segle XVII. Una altra part diu que a tothom li va molt millor així,
formant part d’un país gran dins de la Unió Europea.
Solució? Votació. L’1 d’octubre. Que les paperetes
reflecteixin el sentir de la gent, i al que li toqui perdre, que democràtica i cavallerosament, es faci a un costat
fins que les condicions i les voluntats li donin protagonisme. Així que s’han
de portar urnes.
Aquest es l'argument de la primera novel.la de Josep Cifre, autor que va viure
directament tot el tema de la votació, les urnes, el recompte de vots... La
voluntat d’una gent per manifestar-se, que cadascú votés amb el seu criteri i
que tothom es fes conseqüent amb la decisió pressa per majoria.
Es un relat històric. Es a dir, sí hi ha una voluntat
d’independentisme dins de Catalunya, sí va haver una convocatòria d’eleccions
per saber quanta gent ho volia. Sí va haver moltes maniobres per part de
l’Estat español per que aixó no es pogués fer. Sí es van intervenir tota mena
de comunicacions, des de digital a físiques, sí es va espiar a molta gent, sí
es van destinar molts anti-abalots a Catalunya, que van ser acomiadats des de
les seves terres amb el crit “¡a por ellos!”. Tot aixó forma part dels noticiaris
de la època, reflectit des d’un angle o un altre segons el caire del mass
media. I.llustrat amb fotografies agafades des d’un angle o un altre depenent
qui pagués el reportatge.
Josep Cifre desenvolupa una història petita dins d’aquella història
gran. Una petita història... de les urnes amb les que havia de votar tothom. I
fins i tot això era tema de controvèrsia per part de les parts que no volien
que es fes cap votació, per si sortia un resultat que no els hi agradés.
El protagonista, el seu amic de l’infantessa, el desig de
que tothom pugui expresar la seva opinió, la sensació de ser perseguits i en
risc de pressó per un dret democràtic... I tot trufat amb les qüestions de la
vida, per que tothom té una vida paral.lela a tot el que fa. Explicar-li a la
dona, els horaris del futbol dels fills, la filla que està a punt de ser mare i
demana auxili, les coses de casa, de la famil.lia, dels altres amics... la
vida, a la fi.
La gent fent tap a la porta dels col.legis per que no
entrin aquells que van amb porres a la ma, uniformes i la cara coberta. Anècdotes de alguns mossos (policia de Catalunya) que caminaven
molt lentament, preguntaven molt educadament, es mantenien a prop amb precaució
i l’ull obert. D’altres que no.
De policies espanyols mal allotjats en un vaixell al
port, sense comoditats ni bona estada, humanament incòmodes i empipats, dins un
vaixell pintat amb uns personatges de dibuixos animats i als que tothom deia
“els piolins”. Unes persones que sabien el que s’esperava d’ells. D’un cantó i
de l’altre. I cadascú tindria el seu pensament, però no era el lloc per dir-ho.
Tot això passeja per les pàgines de la novel.la, d’una
manera tranquil.la i a bon ritme, amb aventures, entregues amb cara coberta,
magatzems dissimulats, por, dubtes, sensació de formar part de l’historia, amb
tocs humans, reflexions, moltes estones d’amistat, la vida personal intervenint
en tot... i 50 urnes amagades entre fruita que es van entregar per que tothom
pogués expressar la seva voluntat.
La fi real de tot es pot comprovar als telediaris de
l’època. I segons el tarannà de la cadena, així es veurà el resultat.
I Josep ja ha dit que té un altre llibre al cap....
.jpeg)
