El libro de la Serenidad

Serenidad es ese estado de equilibrio entre la alegría y la seriedad, entre la acción y la observación pasiva, sin que ningún extremo se imponga al otro. Conseguirlo es todo un arte y una técnica, y de eso trata la obra El libro de la Serenidad, escrito por Ramiro A. Calle.

Ramiro Antonio Calle Capilla, nacido en Madrid en 1943 comenzó a practicar yoga a los 15 años acompañando a su madre, atraído por la fama de control mental que tenía esa técnica. Posteriormente abrió un centro de yoga en Madrid y ha viajado más de 100 veces a la India “buscando hombres santos”. Con todo ese bagaje ha escrito más de 100 obras alrededor del yoga y sus aplicaciones prácticas en el mundo urbano de hoy. También ha escrito recopilaciones de cuentos y guías de viaje. Colabora habitualmente en varios medios de prensa y ha sido maestro de muchos, incluida la reina Sofía.

El libro de la Serenidad, de 200 páginas, fue publicado en 2010. En él, Calle expone argumentos y pensamientos, y después reproduce muchos relatos cortos de la tradición hindú y expone sus comentarios como ejemplos de serenidad o de la búsqueda de ella.

Después de una introducción, el libro discurre sobre más de cien relatos tomados de varias culturas, que se abren bajo el título genérico de La Necesidad de paz interior. Son narraciones muy breves a las que sigue un comentario par reflexionar sobre el ejemplo, el aprendizaje, las diferencias culturales, el punto de humor que muchas veces es necesario para poder caminar por el mundo.

Cada narración expone un caso y una moraleja. Una vez desarrollados y con los comentarios que valoran siempre la templanza y su valor, Ramiro abre un capítulo en el que desarrolla minuciosamente Ejercicios de meditación para la serenidad.

Es una obra tranquila, amigable, de fácil lectura y llena de aprendizajes cómodos que no implican grandes dolores o esfuerzos para conseguir grandes metas, sino la manera amable, humana, sonriente, de conseguir la serenidad que nos vaya acercando al bienestar, a la suave sonrisa, al vivir y conseguir sin que se nos vaya la vida en el intento.

Antes de empezar los relatos, Ramiro hace un comentario: “Ante la estatua de Vivekananda, cuyos escritos yo había leído desde que era un adolescente, vino a mi mente el inspirador y revelador poema que escribiera el yogui precisamente sobre el tema que aborda este libro: la quietud. Esta composición en verso se titula Paz: ojalá algún día ésta impere en la vida, el pensamiento, las relaciones y los sentimientos de todas las personas.”

Operació 50 urnes

Catalunya, una regió mediterrània amb una historia que es remunta a un parell de mil.lennis, va viure a l’any 2017 un terratrèmol polític. Una part de la població vol la independència d’España, a la que està vinculada des del segle XVII. Una altra part diu que a tothom li va molt millor així, formant part d’un país gran dins de la Unió Europea.

Solució? Votació. L’1 d’octubre. Que les paperetes reflecteixin el sentir de la gent, i al que li toqui perdre, que democràtica i cavallerosament, es faci a un costat fins que les condicions i les voluntats li donin protagonisme. Així que s’han de portar urnes.

Aquest es l'argument de la primera novel.la de Josep Cifre, autor que va viure directament tot el tema de la votació, les urnes, el recompte de vots... La voluntat d’una gent per manifestar-se, que cadascú votés amb el seu criteri i que tothom es fes conseqüent amb la decisió pressa per majoria.

Es un relat històric. Es a dir, sí hi ha una voluntat d’independentisme dins de Catalunya, sí va haver una convocatòria d’eleccions per saber quanta gent ho volia. Sí va haver moltes maniobres per part de l’Estat español per que aixó no es pogués fer. Sí es van intervenir tota mena de comunicacions, des de digital a físiques, sí es va espiar a molta gent, sí es van destinar molts anti-abalots a Catalunya, que van ser acomiadats des de les seves terres amb el crit “¡a por ellos!”. Tot aixó forma part dels noticiaris de la època, reflectit des d’un angle o un altre segons el caire del mass media. I.llustrat amb fotografies agafades des d’un angle o un altre depenent qui pagués el reportatge.

Josep Cifre desenvolupa una història petita dins d’aquella història gran. Una petita història... de les urnes amb les que havia de votar tothom. I fins i tot això era tema de controvèrsia per part de les parts que no volien que es fes cap votació, per si sortia un resultat que no els hi agradés.

El protagonista, el seu amic de l’infantessa, el desig de que tothom pugui expresar la seva opinió, la sensació de ser perseguits i en risc de pressó per un dret democràtic... I tot trufat amb les qüestions de la vida, per que tothom té una vida paral.lela a tot el que fa. Explicar-li a la dona, els horaris del futbol dels fills, la filla que està a punt de ser mare i demana auxili, les coses de casa, de la famil.lia, dels altres amics... la vida, a la fi.

La gent fent tap a la porta dels col.legis per que no entrin aquells que van amb porres a la ma, uniformes  i la cara coberta. Anècdotes de alguns  mossos (policia de Catalunya) que caminaven molt lentament, preguntaven molt educadament, es mantenien a prop amb precaució i l’ull obert. D’altres que no.

De policies espanyols mal allotjats en un vaixell al port, sense comoditats ni bona estada, humanament incòmodes i empipats, dins un vaixell pintat amb uns personatges de dibuixos animats i als que tothom deia “els piolins”. Unes persones que sabien el que s’esperava d’ells. D’un cantó i de l’altre. I cadascú tindria el seu pensament, però no era el lloc per dir-ho.

Tot això passeja per les pàgines de la novel.la, d’una manera tranquil.la i a bon ritme, amb aventures, entregues amb cara coberta, magatzems dissimulats, por, dubtes, sensació de formar part de l’historia, amb tocs humans, reflexions, moltes estones d’amistat, la vida personal intervenint en tot... i 50 urnes amagades entre fruita que es van entregar per que tothom pogués expressar la seva voluntat.

La fi real de tot es pot comprovar als telediaris de l’època. I segons el tarannà de la cadena, així es veurà el resultat.

I Josep ja ha dit que té un altre llibre al cap....